Poesia - marti

NAVEGANT A VELA
A la mar soc molt millor !

Bufa el vent sobre ma vela,
el meu vaixell és un tros
de la matèria que forma
la meva ànima i el cos,
i sento molt dintre meu
suau, però amb un gran ressò,
el crit d'una estranya veu
que em diu, sense voler jo:
a la mar, ets molt millor!.

És a damunt de la terra
on la gent es mal comporta,
jo no sóc cap excepció,
el mal geni se m’emporta
i caic en la temptació
de voler ser, cada dia
quelcom més que l'anterior.
Quan els peus toquen a terra,
se sent sempre el crit de guerra:
no pots portar-te millor !.

Però la mar, mareta meva,
em torna la serenor
i és sobre ses ones blanques
amb reflexes de color,
on, una i altra vegada,
puc cridar, amb la veu molt alta,
i sense cap mena de por
el meu clam desesperat:
a la mar, soc molt millor!.

Cavalcant sobre les ones
tinc als llavis la dolçor
de la sal que les espurnes
porten en dissolució.
I a la canya del meu barco
em sento l'amo i senyor
d'aquesta mena de monstre
del que jo, soc el patró.
Al meu costat m'acompanya
la mateixa veu estranya,
que em diu amb obstinació:
a la mar, ets molt millor!.

CEL MARÍ

Volta de cel estelada,
tapa hermètica del mar
de guspires inundada
d'insondable immensitat.

Sol, t'admiro des de l'aigua
i així em sento acompanyat
de tot de móns que m'observen
amb mansa curiositat.

No hi lluna que amorteixi
les pupil·les tan brillants
d'aquests ulls que amb ses mirades
penetren en mes entranyes
inquietant els meus sentits.

Jo sé que des d'on vosaltres
a mi, tant petit, m'observeu
adonar vos no podeu
de que soc sobre les ones,
i en la meva petitesa
faig ma presència palesa
a través dels meus poemes.

I en la soledat que pateixo,
és tant sols la poesia,
la que tot engrandint l'home,
pot arribar fins vosaltres
i fer-vos saber que existeixo.

LA MAR GRAN

Obrim ben bé els ulls, un moment
per veure lo a prop que tenim
el resplendor etern, la promesa.
Amollem les amarres i salpem !

Com volem sentir tanta bellesa
amb els peus ancorats a la terra ?,
la terra que acaba on comença
l’escull, el vent, l’escuma i les estrelles.

Aquest límit rústec que no sent
ni deixa sentir amb fermesa
la solitud, la por, el goig, la tristesa,
el dolor, el silenci, l’esclat,
el múscul, el cansament,
l’espera, el desànim,
el ritme, la vibració, el moviment,
l’ impuls, el salt, la carrera,
l’angle, l’equilibri, la curvatura,
l’ ingeni, la troballa, la mesura,
la sorpresa, el temor,
l’esperança, el dubte,
la reflexió, l’exactitud, la intuïció, la intriga,
la llibertat, la pau,
l’amor i la vida.

Aquest dilatat volum incert i canviant
de forma i color, d’intensitat i llunyania,
on l’ordre i el principi semblen no existir
i que malgrat tot ens atrau:
La Mar Gran, que confosa amb el cel,
aixopluga en son sí, les estrelles
i ens abraça, convertint-nos
en un únic ser, idèntic, infinit,
manifestació insòlita del cosmos
del que tot i tots n'hem sortit.